ADEU COMPANY!

ADEU COMPANY!

Este matí encara no l’havia vingut a vore.
Des del seu lloc, enfilat cap a la finestra de l’habitació de casa seua esperava pacientment que es despertés.
Lo sol, ja s’havia llevat feia un bon ratet, però ell sabia que la seua amiga no sortiria fins més tard, quan l’astre que li donava tota la energia per a viure ja era més a dalt del cel.
Quan al final la xiqueta va sortir a vore’l la tristor de la seua mirada el va deixar preocupat. Què li devia passar a la seua amiga?
I allavons, ho va sentir. Una fulla esmolada va començar a tallar-li el tronc per baix, arran de terra. Va sentir com la fulla de la màquina entrava dins seu i el trencava per dins. Allò era el final!
Va mirar cap a la seua amiga i ho va entendre tot.
Des de el seu lloc, aquell que havia ocupat duran tants anys, va percebre com una reveladora llàgrima ralliscava per la galta de la seua estimada.
Llàgrima d’impotència, de ràbia, d’enyorança anticipada... Aquella llàgrima, que deia tantes coses sense badar boca, també li deia a la xiqueta que res se pot canviar, que les persones no poden canviar el mon i que tot és inútil.
L’arbre va iniciar la caiguda cap al terra, a on l’esperaven la resta dels seus companys, quasi una trentena, sinó més, que havien tingut la mateixa sort que ell. Les seues rails encara eren vives però sabia que estava mortalment abatut. Mentre queia un crit desolador que no va sentir ningú. Adéu amiga meua, sempre seré el teu servidor!
La xiqueta, sense saber molt bé perquè, va cridar:
—Adéu company!