CRÒNICA DE LES FESTES DE LA CINTA 2007

Divendres. Comença la festa. Amb tot, segons la meua opinió, lo més notori ha estat, de ben segur, lo pregó a càrrec del sinyor Gerard Vergés. Un pregó arraïlat a casa nostra, incisiu, i gràfic, que els que no estàvem pendents de xarrar a “veu plena”, per comentar lo guapota que estava aquella pubilla, o lo tovetes que estaven les vienes de la barra tortosina, vam tindre l’oportunitat d’escoltar i xalar. Un discurs que n’hi havia per a sucar-hi pa, posant cada cosa al seu lloc, repassant la nostra gran història i intentant que, tot i les dificultats a les que mos veem abocats la gent d’estes terres, no fos extremadament derrotista, llançant, finalment, un cant a l’esperança i a l’optimisme.
Dissabte. Participàrem com a club a l’ofrena de flors i fruits. A la coa. Estàvem col·locats amb la resta de clubs esportius mortals, que no tenen la sort de pertànyer a la divinitat omnipotent del futbol, i que vam sortir, a les fosques, passades de llarg les nou de la nit. A vore-les passar. Amb l’optimisme, que mos va injectar el sinyor Vergés, mos vam dirigir a estrenar, en sessió de ball, lo nou pavelló firal situat a Remolins. Va durar poc. Literalment, als balladors se mos en va anar l’ànima als peus, al comprovar la brillant idea, que va tindre el sinyor arquitecte del pavelló, de volguer matar dos pardals amb un tret i considerar que les parelles de ball podríem practicar dos esports en un: Ball de saló i escalada (Donat lo costeruda de la flamant nova pista de ball). Tenim constància que al ball de saló ja se’l considera un esport, també a l’ajuntament de Tortosa, però carregar-mos, a més a més, amb la penitència de pujar a Caro mentre ballem, potser ja és massa.
Domenge. Amb la imatge a la retina d’una Lira Ampostina, que mos va passar la mà per la cara a la processó, ne mon a la catedral. Pujant per les escales de la vergonya, comprovem que aquella esquerda de la fatxada travessa ja tota la catedral i que s’ha fet més ampla que mai. Potser ans de que arreglen les escales ja haurà caigut la catedral sencera. I allavons, penses en les paraules del nostre il·lustre pregoner d'enguany, que mos repassava la llista d’inversions que mos donen de fora (centrals nuclears, cementeris nuclears, molinets de vent al delta, canals de transvasaments, faraònics dipòsits submarins de gas...etc) i una, se pregunta: Alguns d’estos diners no els podrien invertir arreglant un patrimoni de la ciutat i del territori com és la catedral de Tortosa? Mirant amunt i comprovant les humitats del sostre de la catedral mentre dos rata panades volen atarantades d’un finestral a un altre, penso que la cosa va tan per a llarg com les altes columnes gòtiques, que volen posar-mos en contacte amb lo cel, i crido a veu plena. Visca la Cinta! Visca Tortosa!
Article publicat a la revista ebrenca l'ESTEL
Núria Menasanch i Martí