SR. RAMON J. BARBERÀ. CARTA DE BAIXA D'ERC PUBLICADA A L'ESTEL

Les meues felicitacions a un altre polític coherent i defensor del territori. Li faig saber lo meu sincer reconeixement.



Josep Lluís Carod Rovira
ERC
Calabria, 166
08015 Barcelona

Roquetes 24 d'abril de 2008

Benvolgut company,

La perplexitat en què rebo el posicionament favorable del govern de la Generalitat a la prolongació del minitransvasament de l'Ebre, m'obliga a adreçar-te aquest escrit i a sol·licitar la meva baixa d'ERC.

Mai hagués pensat que, precisament per aquest motiu, em veuria forçat un dia a abandonar el partit pel qual vaig ser regidor durant 12 anys a l'ajuntament de Roquetes. El partit que, juntament altres companys, vam aconseguir reorganitzar en aquesta ciutat l'any 1991 i pel qual vaig encapçalar l'única candidatura del Baix Ebre, a les municipals d'aquell any. El partit pel qual, tanmateix, vaig arribar a ser el primer regidor per ERC l'any 1995 en aquesta comarca.

Al llarg de 17 anys de militància (poca broma), t'he de dir que en cap moment m'havia qüestionat la permanència dintre del partit, malgrat alguns episodis difícils que recordo. Sempre m'havia sentit orgullós representant-lo, i donant la cara per ell, des del convenciment que era l'únic que defensava amb dignitat i fermesa els drets del meu país. Però, actuant d'aquesta forma, constato la frívola visió que es té d'aquest país quan convé, i em dol dir-te que aquell sentiment d'orgull -en poques setmanes- ha passat a ser de vergonya.

I és que donar suport a un nou transvasament -des d'un govern on ERC hi és present- és faltar descaradament al compromís que s'havia signat amb les Terres de l'Ebre. Un territori per al que ERC havia aconseguit ser el seu principal referent al respecte i, davant del qual, s'havia presentat sempre com la garantia del seu futur i desenvolupament. Els poders i vots barcelonins, malauradament, han deixat ben clara la poca fortalesa que tenia aquell compromís i aquella garantia. Ja que, allò que es combatia abans tan aferrissadament, es defensa ara -hipòcritament- com la millor solució.

Tot, a la fi, ens porta segurament a aquella vella història que parla del trist final d'un peix menut. Un trist final, en aquest cas, de la història d'una gent i d'un territori que prometia ser molt bonica però que -fruit d'una estafa- no va arribar mai a ser realitat.

Quina llàstima, i quina presa de pèl!...

Atentament.

Ramon J. Barberà Salayet