h2 class="sidebar-title">Vínculos La comedianta tortosina: Alexandre: "A Catalunya, no hi ha cap altra opció nacionalment conseqüent que Reagrupament"

La comedianta tortosina

18.9.09

Alexandre: "A Catalunya, no hi ha cap altra opció nacionalment conseqüent que Reagrupament"



Font: 3 de vuit

Autor: Jaume Claramunt


Víctor Alexandre té dues passions: escriure i el país. D’un patriotisme de pedra picada, ha hagut de conjuminar-les i, de fa anys, dedica tots els seus esforços com a escriptor a remoure la consciència nacional dels catalans. Amb claredat diàfana i amb un insubornable esperit crític, ha fet més per l’autoestima d’aquesta nació que molts dels que se’n vanten. Onze llibres al mercat, col·laboracions a diaris i publicacions digitals i, sobretot, la seva incansable predisposició a explicar-se arreu del país. Tot plegat sense parar de demanar dignitat nacional, al país i a la seva classe política. Dijous serà a Vilafranca, a la Marxa de Torxes per la Independència, convidat a fer el manifest d’enguany.


Com veus el país?

En un procés de canvi molt important. La desorientació i el desencís actuals són el preludi d’uns canvis espectaculars que s’estan gestant i que encara no som capaços de detectar. Passa el mateix amb les parelles que se separen. La separació arriba gairebé sempre d’una manera brusca, sobtada, però sovint ja feia temps que s’estava covant sense que cap membre de la parella se’n volgués adonar. La independència de Catalunya és més a prop del que molta gent es pensa.
Tenim els polítics que ens mereixem?
Conceptualment, sí. Això no treu que hi hagi catalans que estiguin en contra de la ineptitud i de la covardia de la seva classe política i que intentin conscienciar la resta de la societat de l’atzucac polític, social, econòmic, lingüístic i cultural que suposa la subordinació de Catalunya a Espanya.
Després de defensar Esquerra, ara ets el seu martell d’heretges. Hi veus solució, a ERC?

No. Esquerra no té futur amb els actuals dirigents. Independentment de l’edat que tinguin, són tots cadàvers polítics. I ho són no pas perquè ningú els hagi mort, sinó perquè s’han suïcidat. Han traït el país lliurant-lo a un partit nacionalista espanyol com el PSOE de Catalunya i passaran sense pena ni glòria com hi passen tots aquells que prioritzen la tranquil•litat de la seva vida a la llibertat de la seva pàtria.
Pot ser Reagrupament una solució?
Ho ha de ser. En aquests moments, a Catalunya, no hi ha cap altra opció nacionalment conseqüent que Reagrupament. És l’opció política que ha de votar tot català que vulgui aconseguir dues coses el dia de les eleccions: una, castigar aquells que han utilitzat el seu vot no pas per independitzar el país sinó per engreixar un partit polític i els seus dirigents; i dues, posar al Parlament una força insubornablement independentista –l’única, perquè ara mateix no n’hi ha cap– amb la seguretat que no pactarà amb ningú que no prioritzi la llibertat de Catalunya. De fet, sort en tenim que existeixi Reagrupament. És l’única esperança que tenim –l’única– de deixar de fer el ridícul, de fer un cop de timó i de convertir-nos en un poble adult.
Males llengües diuen que volies un càrrec...
Pensa el lladre que tots roben. El recurs dels covards és la difamació. Quan no es tenen arguments per justificar la claudicació, l’única manera de neutralitzar el dissident és intentar desacreditar-lo. Per sort, la gent que em coneix sap que mai no voldria un càrrec institucional ni en els somnis més delirants. Sóc escriptor, moriré essent escriptor i no vull ser res més que escriptor. Sempre he parlat clar i ho continuaré fent tota la vida, a desgrat del poder, i això és incompatible amb l’ocupació d’un càrrec públic. És a dir, que si algú tenia intenció d’oferir-me’l ja s’ho pot treure del cap.
La independència és possible?
I tant que ho és! Tant de bo totes les coses d’aquest món fossin tan fàcils d’obtenir com la independència. No hi ha res més senzill d’aconseguir que allò que depèn de nosaltres. I la independència, contràriament a allò que diuen alguns per justificar la seva passivitat, no depèn de Madrid ni de París ni de Brussel·les. La independència de la nació catalana depèn únicament dels catalans. Fixa’t si és fàcil: d’acord amb el llistó posat per la Unió Europea, n’hi ha prou amb una majoria del 55% per proclamar-la. L’home o la dona que renuncien a la seva independència com a éssers humans i la subordinen a tercers que se’ls declaren superiors són persones que han perdut la dignitat. I el mateix podem dir d’una nació. Un poble que no es veu amb cor d’autogovernar-se no es mereix la llibertat.
Som mesells o covards?
Una barreja de les dues coses. En part és comprensible, perquè fa tants anys que no decidim per nosaltres mateixos que la sola possibilitat de fer-ho ja ens espanta. Si li demanes a un nen de vuit anys que agafi les regnes de la llar i que prengui decisions familiars també l’espantaràs. A una societat infantilitzada com la catalana, immersa en una regressió, no se li pot exigir que es comporti amb la maduresa d’un adult. Té el físic d’un adult, sí, però mentalment és un infant terroritzat davant la idea d’abandonar els seus companys de classe i posar-se a treballar. Els catalans són els vailets i Espanya és la senyoreta que decideix què poden fer, què poden dir, què poden menjar, què poden cantar, què poden dibuixar... I així serà mentre els vailets no creixin.
La unitat ho justifica tot?
Jo ho diria d’una altra manera: la llibertat justifica la unitat. Quan el bé més preuat d’un poble –un bé ineludible per continuar essent poble- no és respectat, cal deixar els antagonismes de classe i les picabaralles de saló i comprendre que la força per defensar-lo rau precisament en la unitat. Un cop assolit l’objectiu, cadascú pot tornar a reafirmar-se per mitjà de la classe que vulgui. El tripartit, per exemple, és un enemic d’aquesta unitat. Per això està en contra de prioritzar l’eix nacional fins al punt que, en aquests moments a Catalunya, no hi ha força més conservadora ni més immobilista que el tripartit.
Té algun sentit, doncs, oblidar-se de l’eix nacional?
Cap. És una excusa per justificar l’immobilisme. Parafrasejar Torras i Bages dient que “Catalunya serà d’esquerres o no serà” és tan ridícul com dir que “Catalunya serà de dretes o no serà”. Catalunya, per ser alguna cosa, sigui el que sigui, primer ha de ser lliure. Per saber què sóc, primer he de saber qui sóc. I no sóc ningú si no puc decidir per mi mateix.
Tu ets un bon coneixedor del Penedès, ¿per què creus que és tan difícil fer entendre la necessitat de la Vegueria Penedès?
Per la mateixa raó que molta gent no entén el tema nacional. Els espanten els canvis, encara que impliquin una millora segura. En tot cas, la demanda de la Vegueria Penedès té dues raons de pes que no han de fer por a cap defensor del dret de decidir. Una és l’arrel històrica d’aquesta vegueria i l’altra és la voluntat de la gent del Penedès, de l’Anoia i del Garraf de fer-ho realitat. Aquest territori necessita protegir-se de la pressió barcelonina, apropar-ne la gestió a la seva gent i fer-se sentir amb més força en la presa decisions polítiques que els afecten.
Enguany celebrem a Vilafranca la 7a Marxa de Torxes per la Independència i l’hem estesa al país. Hem de seguir sortint al carrer? Per defensar l’Estatut?
No. La Marxa de Torxes per la Independència està bé perquè, com el seu nom indica, és un acte desacomplexat que reivindica l’estatus d’una nació adulta per a Catalunya, però per defensar l’Estatut i quatre galindaines és millor quedar-se a casa. Quan un presoner demana més hores de pati és que no té cap intenció de fugir i d’esdevenir un home lliure. Les manifestacions per defensar l’Estatut no són més que això: una concentració de presoners.