LLIBERTAT PER NO CREURE, LLIBERTAT PER CREURE.

LLIBERTAT PER NO CREURE. Los diumenges, per als catòlics practicants toca anar a missa. Allí, lo rector mos adoctrina sobre com hem de pensar, sentir i actuar en la nostra vida. Això hauria de ser una invitació a la reflexió i en cap cas una imposició. Si tens la sort de que et toca un capellà que sap baixar del púlpit i et parla de tu a tu i no com un amo de la veritat absoluta, ja pots estar content. Perquè...algú pot pensar que cap catòlic pot seguir al peu de la lletra lo que s’exigeix des de Roma? Per començar, si tots fessem cas al Papa, tots los catòlics haurien d’estar plens de xiquets i en perill constant de contraure el SIDA per no poguer fer us del preservatiu. I la dona, a la qual tan sols se li deixa utilitzar lo preservatiu si és prostituta, per a no contagiar als clients? Com està situada la dona dins de l’església? Per a contestació, la imatge que van donar les mongetes que netejaven l’altar de la Sagrada Família quan va vindre el Papa. Sincerament penós. Jo ho veia i no m’ho creia. Com lo d’acceptar bisbes anglicans, encara que estiguen casats, mentre no accepten que s’ordene cap dona capellà. Això d’adorar-mos com a santes és una trampa de les grosses. Lo que haurien de fer és tractar-mos com a iguals i tot aniria millor.
Dit això, LLIBERTAT PER CREURE. Ningú pot qüestionar la gran labor de Càritas en esta crisi brutal on el govern deriva el seu deure social en ella. Una labor que deixa en evidència a tots aquells que no posen la creueta a la declaració de l’IRPF a favor de l’església i la posen a ves a saber quina ONG dubtosa. Tampoc se pot negar la labor dels missioners al tercer món, on donen fins i tot la seua vida pels altres. Vivim en una societat que ha passat d’anar tots los diumenges a missa a que, si tu vols anar-hi, t’assenyalen amb lo dit com si fosses un empestat. Quan vaig viatjar a Viena per Setmana Santa vaig quedar sorpresa de la religiositat que es respirava per la ciutat. Gent jove de genolls fent lo viacrucis a la Catedral i vivint la Setmana Santa com més o menys la vivíem natros fa uns anys. Aquí, d’això, tan sols queda la Mona que anem a fer al tros lo dilluns de Pasqua, lo demés són dies de festa que aprofitem per anar a esquiar i altres mals costums. I lo que em deixa més horroritzada és lo que està passant als països musulmans, on s’ha obert la caça i captura dels catòlics. Morts que ja es poden comptar per centenars des de que Al Qaeda va obrir la veda a carregar-se als seguidors d’esta religió tan sols perquè pensen diferent a ells. Què passa, que hem d’acabar sent tots musulmans? I és que avui mateix he vist per darrere del mercat el primer burca a Tortosa i m’ha caigut l’ànima als peus de pensar que potser, d’aquí no tant, mos obligaran a posar-mo’l a natros. Déu no ho vulgue (lo Déu de tots).

Publicat a la revista Estel

Que no mos conten sòries per Núria Menasanch i Martí