CRÒNICA D’UNA VISITA A URGÈNCIES. LES RETALLADES DE SANITAT

Publicat a la revista Estel. Per Núria Menasanch i Martí

Quan tens un nadó de pocs mesos, tot són corregudes al metge i esglais. És una cosa que va amb lo paquet, i tots los pares tenim assumit que més tard o més d’hora, a part de les vacunes i les revisions periòdiques freqüents, alguna vegada mos se'n tocarà una d’extra i mos tocarà corre cap a urgències. Esta vegada, me va tocar a mi. Després de que em visités un pediatra, el qual no entenia el meu idioma, el cas me’l van derivar cap a urgències del Verge de la Cinta. Jo em trobava sola, amb un nadó de pocs mesos i per no fer despesa d’ambulància vaig decidir (la veritat és que ni m’havia passat pel cap una altra cosa), anar amb lo meu cotxe. Bé, quan arribo allà dalt, com sempre passa, tot de cotxes poblaven tots los voltants de la Residència fins ben passades les muralles. Cotxes que aparcaven als racons més inversemblants on, miraculosament, aconseguien encabir-se, i allí s’aguantaven de manera inestable i precària. Arribo al davant d’urgències i de seguida el vigilant de la porta m’insta a traure el cotxe d’allí. Li faig vore que vaig amb un nadó amb febre i que no puc aparcar el cotxe a cap lloc. Després d’algun estira i arronsa, jo amb la xiqueta als braços, lo pobre vigilant, va anar a parlar amb los operaris de les obres que hi ha a prop, i va aconseguir que em deixessen aparcar a un raconet. Finalment, entro a urgències i em diuen que m’espere a la sala d’espera. Passa el temps, i allí no es mou ningú. Com la xiqueta a part de febre també té molta diarrea, demanes al zelador, on estan los canviadors per a nadons. Et miren en cara de no saber de què parles i t’ha solten la frase feta: estem en obres, no n’hi han. I on canvio jo a la xiqueta? Preguntes. L’única resposta és uns moviment d’esquenes per part del zelador que vol dir: fes-te-ho com pugues. Com sóc previsora, portava la bossa canviador amb tot lo necessari, i vaig haver de canviar fins a tres vegades lo paquet de ma filla, al mig de la sala d’espera i entre dos cadires que se’ls hi podia dir de tot, menys còmodes. Entre bolquer, i bolquer, la porta de l’entrada, amb un vent gèlid que allavons bufava ben fort, s’obria constantment per deixar passar les lliteres de les ambulàncies i es quedava oberta molta estona perquè no era automàtica (com estaven en obres), o sigue que si estaves tot febrós, allò t’acabava d’arreglar. Al cap de quasi tres hores d’espera, vaig començar a remugar i més quan una dona va sortir de dins cridant i dient que se n’anava a denunciar el servei al jutjat perquè sa mare, amb una embòlia, l’havien tingut esperant quatre hores a la sala d’espera sense visitar-la. Vaig preguntar en alt, a la primera bata blanca sense identificar que em va passar a la vora, que com era que al rètol posava Urgències i allí ningú mos atenia des de feia varies hores. Al final tot va acabar bé, i haig de dir que el metges i infermers que em van atendre ho van fer amb molta professionalitat. Tan sols dir que tot això, me va passar molt abans de que es parlés de retallades en sanitat. Que Déu mos agafe confessats!!!