h2 class="sidebar-title">Vínculos La comedianta tortosina: marzo 2014

La comedianta tortosina

11.3.14

CENTENARI DE L’ESGLÉSIA DEL ROSER.

L’onze de juliol de 1914, “fora lo pont” adquiria finalment entitat pròpia a l’estrenar una església. A poc a poc, el barri havia adquirit rellevància des de la segona meitat del segle XIX quan Tortosa va començar a obrir-se a l’exterior, enderrocant les muralles que l’encotillaven. La vella església del Roser, dins Tortosa, situada on són ara les rampes del pont, s’enderrocava com a ofrena a un pont i a una nova església que venia a donar pas a un nou i dinàmic esgambi de la ciutat. La Plaça de la Constitució quedava oberta i Tortosa fugia dels seus carrers estrets i foscos per a donar pas a grans avingudes plenes de llum. Los tortosins i tortosines, amics dels sobrenoms i del parlar popular donaven molts noms al creixen indret: Illa de Gènova, d’ella del pont, Illa d’ellà del pont, fora lo pont, Raval de la Creu, Tortoseta, Raval de Sant Vicent.... la majoria en referència a que fins feia ben poc, allò era fora murs, un barri per estrenar...La nova església modernista era majestuosa, amb un campanar altíssim, que va despertar l’admiració de tots. Així mos ho va contar el cronista de Tortosa, Francesc Mestre i Noè en el seu article a El Restaurador el 13/07/1914:
LA NOVA ESGLÉSIA DE LA SANTA CREU DE FERRERIES
Abans d’ahir a la tarda, va tenir lloc l’acte solemníssim de la benedicció de la nova Església de la Santa Creu de les Ferreries, emplaçada en el límit de les ravals de Sant Vicenç i de les antigues Ferreries anomenada aquesta darrera de la Creu, mercès al miracle de Sant Vicenç Ferrer que salvà a una gentil camperola d’un atemptat contra la seva honestedat, en memòria del qual succeït s’aixecà una creu en el mateix punt que està actualment, la que ara s’alça enfront del carrer del Comerç(Rambla Catalunya).
Lo Temple que anem a descriure és fill de la iniciativa i zel apostòlic del ploradíssim Bisbe Dr. Aznar i Pueyo, qui del seu peculi comprà els terrenys, procedents del ram de guerra, situats, com hem dit, entre les dues ravals i en el bell riber del riu, qual superfície està sobre el nivell de les majors avingudes.
Atenent lo Dr. Aznar i Pueyo les indicacions de la majoria dels veïns i preocupat de que una barriada tan populosa no tingués Parròquia pròpia, va reunir al seu Palau a innombrables persones d’allà fora i un cop d’acord amb elles, encarregà al nostre estimat amic l’il•lustrat Arquitecte diocesà En Joan Abril i Guanyabens l’estudi del plànol de l’Església amb la corresponent casa Rectoral i escalinates. Conforme al pla aprovat, s’aixecà una Capella, que més tard havia d’ésser, com ho és avui, lo Sagrari de la nova Església, posant-se amb les cerimònies que preveu la Litúrgia, la primera pedra en lo punt que uneix la Capella del Sagrari i l’Altar major.
Alenats per Sr. Bisbe, los veïns de ambdós Ravals formaren una Junta d’Obra que recollí almoines per ajudar al Prelat a pagar lo cos que ens ocupa i que amb tant de delit havia patrocinat i començat a construir...
“...Des de qualsevol banda que es mire, lo mateix des d’un costat que de l’altre, se presenta a la nostra cista lo gegant campanar, que, com lo Miquelet de València o la decantada Torre nova de Saragossa se construïren per a comunicar-se més aviat amb Déu i per a pregonat pels aires la fe de l’encontrada. Aquesta i no altra ha sigut la idea de l’Arquitecte a l’aixecar en la capital de la diòcesis tortosina lo monument altívol que rep lo bes encisador dels quatre vents... Aquest campanar, de secció quadrangular, asseu sa base en l’angle N.E. de l’edifici, adossat a la fatxada principal: en forma de pisos aixeca sos quatre caires aplomats i drets fins a l’alçària de cinquanta dos metres, s’ovira des de l’últim cos tota la vallada de l’Ebre des de Xerta a Amposta i del Coll de l’Alba a la mola prehistòrica de Xert i platges de Penyíscola....L’estil dominant és purament català, doncs se veu que està inspirat en lo mode que es desenrotllà el romànic i el gòtic en la majoria de les esglésies i cenobis de Catalunya;... La portalada principal que guaita al riu, està dedicada a la Santa Creu,... Encastada a la fatxada que mira a la tramuntana, hi està l’antiga portada de pedra de la enderrocada església de Nostra Senyora del Roser, la qual serà sempre motiu de veneració per part dels tortosins, ja que ella ens recorda lo niu sagrat de típiques solemnitats i els jocs de la nostra infantesa, dels que en son records les ratlles i grafits de la socolada...que les centúries successores sàpiguen conservar l’esforç actual i enaltir, com se mereix, al geni que tan destrament ha sabut encarnar en la nova església de la Santa Creu tot lo seu pensament artístic i reconegudíssim sentiment de pàtria i religió.”
.......................................................................................................................................
Així escrivia Francesc Mestre i Noè en la inauguració de l’Església del Roser al 1914. I és que este Temple no és tan sols l’església del meu barri de Ferreries. Tot tortosí sap que és alguna cosa més. Situada a la xiquina de la riba dreta, s’ha transformat, passat lo temps, en una icona per a tota la ciutat. La seua situació privilegiada, banyant los seus fonaments a l’aigua dolça del riu Ebre, tres mestres per sota del nivell del mar, l’altura del seu campanar modernista, retallada salvatgement per les bombes dels nacionals, han donat des de fa cent anys, una postal recorrent a la ciutat de Tortosa, i els tortosins i tortosines se l’han fet seua per sempre. A part, és l’església on es van casar els meus pares, em van batejar, vaig prendre la primera comunió, la confirmació, me vaig casar i on vaig acomiadar als meus iaios. Així com forma part de la meua història personal, també forma part de la història personal de molts tortosins i tortosines. Estos dos articles volen servir d’homenatge a un barri, a una gent, que a poc a poc, han fet seu un barri orgullós de qui és i com és, un barri, ja per sempre, conscient de la seua història. Felicite’m-mos del seu gloriós centenari!
Per Núria Menasanch i Martí