FULLS D’HISTÒRIA. ELS MÀRTIRS DE 1640.CID I MULET, J. Meridià. Núm. 25. Pàg.1. Barcelona, 22/07/1938..

S’escau avui, 22 de juliol, la data de l’afusellament dels patriotes tortosins que secundaren el crit de rebel·lió que es llançava a Barcelona pel juny del 1640 i que, més tard, la història havia d’immortalitzar com a guerra dels Segadors. No és la primera vegada que es parla d’aquests fets. Ferran de Sagarra, recercador de la veritat històrica en tants i tants aspectes, escrivia un dia un llibre pel qual venia a reivindicar la gesta viril dels nostres co-ciutadans, i que, dissortadament, la manca d’esperit patri impedí que aquell llibre arribés a publicar-se. El nostre enyorat patrici Francesc Mestre i Noè –quina sort haurà estat la seva en aquesta hora dolça i tràgica de la destrucció de Tortosa!- tastava la fel d’un procés com a conseqüència de la seva campanya periodística en defensa dels caiguts per la llibertat. Un Ajuntament republicà, més tard, en un gest reparador, renunciava públicament a l’usdefruit d’uns títols mal guanyats i que eren un afront a la dignitat de la Tortosa catalana i liberal. No és, per tant, per ganes d’insistir sobre el tema tan debatut que ens acollim a les pàgines de MERIDIÀ. És, si més no, per remembrar aquells hòmens del poble, rebles a la traïció, posseïts d’un esperit inflexible a cap claudicació patriòtica, immolats sàdicament per la reacció, que la nostra mà descorre la cortina de la història, i mou el nostre cor, disposant-lo a l’homenatge. Fa pocs dies anava jo a Tortosa. Enamorat d’ella, dels seus costums i tradicions de la seva gent senzilla, de les seves hortes exuberants, de l’Ebre famós i llegendari, dels seus carrers evocadors –reminiscències d’un poderiu musulmà que va fer-la gran i rica! – i n’eixia amb un urc al cor que m’encongi dolorosament. D’aquella Tortosa que jo tant havia estimat i per la llibertat de la qual – i per què no, també, per la seva mateixa dignitat?- morien, el juliol d’aquell 1640 esdevingut històric, els nostres herois, no en resta sinó un munt de runes. Caminava pel cementiri immens de les seves places, mentre a dalt, la nit s’estenia per l’espetec dels obusos destructors. Tot d’una, el meu esguard avesat ja a la fosca impenetrable, va veure resplendir dins la nit, l’esmalt d’una placa. Vaig llegir la inscripció: “Carrer dels Màrtirs del 1640”. Vaig emocionar-me. Gosaria dir que els ulls varen humitejar-se. Aquelles lletres que havien resistit l’envestida brutal de la metralla feixista, duien, al meu record, un alè de fortitud i d’esperança. Tant s’hi valia que la nit fos negra i que la ciutat, arrasada, dormís el son de la mort! Quedava en peu una placa amb unes lletres rutilants. I el meu pensament, perdut en l’embalum dels records, associava allò que les lletres volien dir i deien, a allò altre que s’endevinava a través del silenci de la nit... Vaig deixar la ciutat. L’alba va trobar-la tan quieta i tan morta com la nit. Vaig deixar-la, però, amb un bri d’esperança al pit. Aquella inscripció va tenir la virtut d’encendre dintre meu, la flama del patriotisme. Aquella mateixa flama que va dur a la mort els Màrtirs caiguts un juliol inoblidable. És, doncs, un homenatge fet de records i de silenci, el que jo vaig tributar als nostres màrtirs. I avui com ahir, en que la pàtria corre el mateix perill d’ésser sotmesa a l’esclavatge. Moments que fan indispensable, ineludible, l’aportació de totes les voluntats lliures, és bo de recordar els nostres avantpassats. Recordar-los per seguir llur exemple. Seguir-los, imitar-los, superar-los si cal per continuar escrivint la nostra història feta d’heroismes sense parió. Màrtirs del 1640! A Tortosa, unes lletres escrites amb la vostra sang, ens diuen avui quin és el camí, el nostre camí. Drecera d’amples horitzons, oberts a l’infinit. I si per seguir-la costa sacrificis, i la nostra vida ha de quedar-s’hi a miques, fóra aquest el millor homenatge que Catalunya, poble d’anònims herois i de voluntats indomables, podria retre-us avui, diada commemorativa de la vostra mort!... Màrtirs del 1640, a Tortosa encara hi teniu el vostre carrer!... Per què no haureu de tenir-lo també, a Barcelona, de la qual seguíreu l’exemple aquell juliol tèrbol i magnífic? J. CID I MULET