Acaba con los correbous ahora!

Agraïment i perdó

Moltes gràcies per fer-ho possible!

TOT S’HA ACABAT COM LO BALL DEL TORRENT

El 27-S els independentistes vam parlar, i, tot i les amenaces de que mos caurien a sobre les 7 plagues d’Egipte, majoritàriament vam decidir caminar cap a un nou país. Catalunya per fi veia la llum després de més de tres segles d’opressió i humiliacions constants. Molts patriotes s’havien quedat pel camí. Molts avantpassats que van morir defensant un ideal, una llengua i una cultura. Per fi la sang vesada durant tant de temps havia amerat de vida la llavor de la qual ja es començava a despuntar una espiga que creixia formosa i ferma. Però, ai! Aquells llops que s’havien disfressat amb pell de corder. Aquells que havien posat al davant gent preparada i dialogant per a fer-mos creure que no eren tan sols uns anarquistes residuals antisistema, sinó que creien veritablement amb la construcció d’un nou Estat Català, on hi cabessen tots, aquells, finalment s’han tret la careta. Ells no volen la independència de Catalunya, no l’han volgut mai. L’únic que volen és dinamitar el sistema. Tampoc creuen en la democràcia, perquè aquesta forma part del sistema i d’una forma de govern en la qual no hi creuen. Si poguessen utilitzarien la violència com ja ho van fer al 36, quan, amb una Generalitat afeblida pel cop d’Estat del General Franco, van torturar, violar i assassinar a milers i milers de persones indefenses a la rereguarda mentre els veritables republicans havien anat al front per a defensar el país. Ells que tan demanen que l’església demane perdó, ells que promulguen la memòria històrica... que mai han demanat perdó pel que van fer? I ara, encara tenen la barra de sortir rient-se’n a la nostra cara mentre diuen que pactaran amb podemos un referèndum pactat... la cosa més pareguda a la DUI que promulgaven en plenes eleccions!!! No creuen en la democràcia, com s’ha demostrat en lo tema del Monument a la Batalla de l’Ebre. La majoria del tortosins i tortosines, després de trets els signes franquistes, lo veuen com un monument a la Pau recordatori de lo que no ha de tornar a passar i de les nombroses víctimes que tan a un bàndol com a l’altre van caure en la pitjor batalla de la darrera Guerra Civil. Però ells, los panxampleros cupaires tortosins, sabedors del sentiment del poble, no volen un referèndum a la primavera, on es pregunte sobre el destí final del monument. No el volen perquè saben que el perdran. Per això, demanen que s’enderroque el monument, que és un reclam turístic per a la ciutat, i mos insulten dient que Tortosa encara té una societat franquista. Però què s’han cregut? I per l’altre costat, tenim un Sr. Mas, que sempre ha posat els seus interessos personals i de partit per davant dels del país. Un President en funcions que s’omple la boca parlant de Catalunya però que no escolta lo mandat d’un poble, que va votar: INDEPENDÈNCIA, no: Artur Mas. Un mínim anàlisi polític, repassant els darrers esdeveniments, constata que a principi del 2015, quan va dir que ell no seria cap obstacle per a la independència, i que tan podia anar el primer com l’últim, mos va enganyar descaradament. També mos fa vore, que com tenia la facultat ell, i tan sols ell, de convocar eleccions, va collar fort al Sr. Junqueras per a que donés la supremacia de Junts pel sí a Convergència, amb una fornida representació a la llista de Junts pel sí, perquè sinó, amenaçava en no convocar eleccions. Pos senyors de convergència, han de saber, que molta gent que va votar Junts pel sí, va anar amb la papereta a una mà, però tapant-se el nas amb l’altra, per haver de votar a un Artur Mas, que no feia tant, havia traït per un plat de llenties a Catalunya, aquella nit feréstega a Madrid, quan li van servir lo cap del Sr. Maragall en plàtera de plata, i també quan va rebaixar el referèndum del 9-N a una consulta popular, de manera unilateral. A Tortosa, tres quarts del mateix, l’escut de la ciutat, sense la corona i les paumes vergonyants imposades després de la Guerra dels Segadors, negant la voluntat d’un poble que va resistir heroicament l’embat dels castellans. Una corona i unes paumes que ja van ser derogades en acord de l’ajuntament tortosí als anys 30 i que no hi ha hagut cap ple que anés en contra de esta decisió, continua igual que sempre, per gràcia del Sr. Alcalde Ferran Bel. Que, tot i admetre que l’escut tortosí, amb les paumes i la corona, no està legalitzat, considera que a la gent no li fa mal a la vista la corona i les paumes injustes que neguen la historia tortosina i canvien la realitat. La simbologia de la ciutat minimitzada fins a l’extrem! La qüestió és que un mandat del poble, clar i català, per culpa dels nostres representants polítics, no s’ha complert. Tenim dret ha estar indignats. Però ara no hem d’afluixar. Ara més que mai, lo 6 de març hem d’anar a votar independència majoritàriament. Perquè la veu del poble català no s’apagarà, com no s’ha apagat al llarg de tres segles. Visca Catalunya! Per Núria Menasanch i Martí

RECORDS PERSONALS DEL FRANQUISME. CONSEQÜÈNCIES D’UNA GUERRA.

Després dels fets de París, bufen temps de guerra a Europa i al món. Tots los mitjans ne van plens i mos posen la temor al cos dia sí i dia també intentant manipular lo nostre pensament per a crear una opinió favorable a un possible inici d’una tercera guerra mundial. A mi, que m’agrada més la Història de la Civilització que la Història de les Guerres, que m’agrada desconnectar dels bombardejos informatius, no m’agrada, en canvi, que em manipulen. Així, em faig preguntes com: Qui ha venut les armes a estos criminals? Qui surt guanyant econòmicament amb una guerra? Per què sempre esclaten les guerres en temps de crisis econòmiques i recessions? Per què no destinen tots los diners de la guerra a pal·liar los efectes de la crisi amb la gent més necessitada? Estic disposada a enviar als meus fills, pletòrics de vida, per a que la seua sang amere unes terres estranyes? Tant que costa criar un fill! Llanço estes preguntes a l’aire i cada u que es conteste a ell mateix. Però què en sé de la guerra?: A mon iaio patern, tot i ser pacifista i republicà, el van agafar i el van obligar a apuntar-se a l’exèrcit. La rebel·lió, que va liderar contra el rei Alfonso XIII i l’exèrcit, li va valdre una condemna de mort, primer, i després una cadena perpètua. Fins que, al 31, quan va vindre la república, va ser alliberat. Sé que les iaies, que van viure la guerra civil del 36, sempre que no ho veien clar, com en la mort de Franco, corrien a comprar llegums, farina, sucre i altres productes bàsics per a omplir el rebost pel que pogués passar. Jo, era molt menuda, però recordo com un home calb i panxut, sortia, cada dos per tres, al balcó d’una plaça plena de gent i, aixecant el braç amb el signe franquista, tothom cridava: Viva Franco! Arriba Espanya! Ara, ha fet 40 anys. Aquell dia, quan tenia 7 anys, ma mare em preparava per anar al col·legi de Ferreries, com tots los matins. Vaig notar que alguna cosa passava ja que estava més callada de lo habitual i potser vaig notar fins i tot una mica de tremolor a les seues mans. Ma germana i jo just estàvem al lavabo quan va passar una cosa estranya, va sonar el telèfon... Allavons no era habitual això, i menys a primera hora del matí. Conferència! Encara més estrany... La veu de ma mare va sonar alt, pos ja se sabia que quan era conferència havies de cridar més perquè sinó no se sentia de tan lluny. Mon pare, per aquell temps, era viatjant i anava per tota Espanya passant llargues temporades fora de casa. I així va ser com vaig saber que s’havia mort aquell home baixet i panxudet, que sortia al balcó cada dos per tres. Ho vaig saber mentre estava al bidet del quarto de bany! L’aigua gelada me va saber a glòria quan vaig sentir com ma mare s’assegurava de que el col·legi estava tancat i que mos donaven festa. A més mon pare tornava cap a casa de pressa i corrents i li deia a ma mare que estès tranquil·la i no sortís de casa pel que pogués passar. I lo que va passar va ser que vam tindre tres dies de festa i que exceptuant los moments en que sortia l’home aquell dins d’un taüt mentre una multitud de gent desfilava davant d’ell contínuament, a la tele, no paraven de fer “dibujitos” i pel·lícules. Vam xalar de-bo-de-bo. Per Núria Menasanch i Martí

ANYS DE LLUM A LA CIUTAT DE TORTOSA

Los aficionats a la cultura estem d’enhorabona. L’Escola d’Art i Disseny de Tortosa juntament amb la Diputació i amb el suport de la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Tortosa organitza des del 22/10 d’enguany fins al 10/01 de 2016 un dels esdeveniments més importants i engrescadors per a tots aquells enamorats de les glòries tortosines i de l’art, la ciència, la arquitectura, la història i la cultura en general, que van tindre lloc durant les acaballes del segle XIX i principis del segle XX. Època de Renaixement de la ciutat de Tortosa. Els Arquitectes: Abril, Beltrí, Monguió, Cabot, Gusta... i Musicòlegs com Pedrell i Moreira en són representants. En el Art podrem xalar amb obres del paisatgista Marqués, el classicista realista Casanova, l’incomprès Gimeno i l’escultor renaixentista Agustí Querol. Molts més artistes haguessen pogut omplir la sala d’exposicions de l’Escola d’Art situada a la placeta de Sant Joan. Cervetos, Francesc i Mariano Lleixà, Cardona, Martí, Benet, Santigosa i Vestraten, entre altres. Tots, artistes de renom, tots a cavall entre els segles XIX i XX, que van saber portar a Tortosa sempre al seu cor i a les seues obres d’art. En el camp de la ciència tenim al trio d’amics Landerer, Paulí i Ferran. El Palau Climent i l’Observatori de l’Ebre los hi en fan d’escenari. Ne van fer molta de feina tots tres! Però no ho feien per guanyar mèrits, no, ho feien perquè xalaven de valent inventant i vivint la ciència. Al 1885, Tortosa resseguia els cables telefònics que s’havien passat per entre les balconades per a comunicar-se entre tots tres, i resava per a que la vacuna anti-colèrica inventada pel doctor Ferràn, i portada “dins d’un canyut” des de França, pogués fer que marxessen les brigades de fumigaires, i les foguerades de sofre pels carrers. Les dones tortosines també van fer ciència durant estos moments de transició. Dones que van haver de lluitar contra una societat masclista que les relegava a la cura dels fills i les tancava dins a casa. Però tot i així, n’hi van haver. Enriqueta Ferrús i Ribes, va ser una dona culta, i valenta, que va portar una impremta-llibreria a Tortosa i va escriure un curiós “Receptari de la Tinta Jibia” on després d’investigar a través de la consulta de llibres, químics de renom estrangers i molta pràctica, va escriure les millors fórmules magistrals de diferents tintes. Com ella mateix escriu amb català de Tortosa: “L’estudi i la pràctica ens han demostrat que’s mes fàcil aconseguir la fabricació de qualsevulga espedifich pera la salut, que la elaboració de la tinta”. (La Jibia era la tinta de color sèpia utilitzada pels escriptors de la Renaixença). El Museu de Tortosa(escorxador), el Col·legi d’Arquitectes i l’Arxiu Comarcal de les Terres de l’Ebre són altres espais de visita. Xafeu, a poc a poc, mentre camineu mirant amunt i avall durant les passejades comentades per experts. Descobriu les fites senyalitzades pels itineraris: Fita del Coll de Sant Joan, Passatge Franquet, Font gòtica, Eixample, Mercat,... i voreu com, en ple segle XXI, la ciutat torna a viure lo seu Renaixement. Visca Tortosa, ciutat de la Llum!